El poeta
de la mort
absurda

EL CRIM

Mitja hora abans de morir apunyalat al mig del carrer, Salvador Iborra se sentia culpable. Havia convençut un amic de fer l'última copa a casa seva i, mentre la feien, havien robat la bicicleta del convidat. Ell estava convençut que els lladres eren els nois que ocupaven il·legalment el pis de sota. Feia setmanes que se'n malfiava, però tot i així havia aconsellat al seu amic que deixés la bicicleta a l'entrada de l'edifici estret i fosc del carrer estret i fosc on vivia, al Barri Gòtic de Barcelona. I ara l'amic s'havia quedat sense transport per tornar a casa. Havien buscat la bici pel carrer. Havien picat a la porta dels sospitosos. Havien trucat als Mossos. Res havia funcionat. O sigui que van anar fins a la plaça Sant Jaume i li va donar 20 euros perquè agafés un taxi. Eren dos quarts de sis de la matinada i "se'n sentia responsable", diria l'endemà l'amic als investigadors que intentaven reconstruir els fets.

La cantonada del carrer Cometa amb Palma de Sant Just, on va morir apunyalat Salvador Iborra / Foto: Francesc Melcion

A les 6.20 del matí els Mossos van rebre una trucada que alertava d'una persona estesa sobre un bassal de sang a la cantonada del carrer Cometa amb Palma de Sant Just. Era Iborra. Ningú sap omplir el buit d'informació que hi ha entre el minut en què va acomiadar l'amic a la parada de taxis i el moment en què alguns veïns van sentir-lo discutint per la bicicleta amb dos individus que van acabar clavant-li un ganivet entre les costelles: mentre un el subjectava, l'altre el va apunyalar. ¿Com va arribar a l'enfrontament físic amb els ocupants del pis de sota, als quals atribuïa un robatori que el feia sentir impotent? En el primer intent de demanar-los explicacions, quan hi havia anat amb l'amo de la bicicleta, no li havien obert la porta. Després, en canvi, havien acabat cara a cara. Quan va arribar la policia, la porta del pis d'Iborra estava oberta, però ell era al carrer. El pis dels presumptes atacants tenia els llums encesos, però no hi havia ningú a dins. Qui havia anat a buscar qui? Què havia passat? No se sabrà mai.

"UN POETA MEDIEVAL DEL SEGLE XXI"

Els poetes ja no moren abans dels 40 anys. Excepte Salvador Iborra, que va morir quan en tenia 33, el 29 de setembre del 2011, mentre els serveis d'emergències intentaven reanimar-lo. El 15 de setembre, quan faltaran dues setmanes per al tercer aniversari d'aquella matinada, l'advocat d'ofici del jove condemnat pel crim -Saoudi Mardi, que va fugir abans que l'enviessin a complir sentència-, reclamarà al Tribunal Superior de Justícia que revisi el cas perquè el seu client sigui absolt. Serà un estrany epíleg de l'obra inacabada que va ser la vida "d'un poeta medieval del segle XXI", com el defineix el seu amic Sebastià Bennasar, un escriptor mallorquí que el va conèixer en una de les seves voltes pel món i pels Països Catalans. Al capdavall, encara que va ser més aviat del compte, "va morir com havia viscut, fidel a ell mateix, buscant aquella bici, indignant-se per una injustícia, deixant diners que no li sobraven", diu Antonio Adsuar, amic de l'adolescència.

Tothom parlarà més o menys bé de nosaltres quan hàgim mort. Almenys això esperem. Però no tenim la passió garantida. Ell, sí. Continuen els homenatges i tothom el recorda amb paraules enfebrades i tremolors de veu.

MASSALAVÉS I CALLOSA DE SEGURA

Salvador Iborra va néixer el 9 de juliol del 1978 a València, on s'havien instal·lat els seus pares, Salvador i Maria Rosa, originaris de la Ribera i de la Marina i desplaçats a la ciutat durant els anys setanta. Tot i que va viure a la capital fins als 10 anys, la seva trajectòria vital de nen i adolescent té dos enclavaments més que són fonamentals: el poble de la família del pare, Massalavés -a la Ribera Alta, a prop d'Alzira- , i Callosa de Segura -Baix Segura-, on la família es va traslladar a finals dels 80 per la feina de la mare, que és infermera.

A Massalavés, el poble "xicotet" on passava les vacances "amb els iaios", hi va conèixer la "cosineta" Neus Dauder: una de les dues dones, juntament amb la seva germana Rosa, que li feien de pal de paller. Amb elles compartia els alts i baixos que tenia amb les altres dones, de les quals s'enamorava amb facilitat. "No era un Casanova, com pensa molta gent. S'enamorava a fons, patia molt. A cada ciutat hi havia una dona important per a ell", assegura Rosa Iborra.

Rosa Iborra, Neus Dauder i Salvador, quan eren universitaris / Foto cedida per Neus Dauder

La cosina Neus i l'amic Antonio -ell, de Callosa- parlen d'un amor especial, més especial que la resta, que no va acabar bé i que va deixar moltes llàgrimes i molts versos. Com que vetllen per la seva intimitat com si encara hi fos -o potser més, precisament perquè no hi és-, és difícil saber si parlen de la mateixa noia sense burxar més del compte. I tant és.

La qüestió és que aquests desamors el tornaven especialment "productiu". "Quan estava així escrivia molt i necessitava compartir-ho. Se't podia presentar a casa en plena nit, xop de pluja, amb un plec de papers, i tenir-te desperta parlant, bevent i fumant durant hores", recorda la Neus. "Era com si sortís de la poesia trobadoresca", afegeix la cosina, fent el mateix paral·lelisme que Sebastià Bennasar sense que ni tan sols n'hagin parlat.

Si Massalavés va ser l'escenari dels estius de la infància, a Callosa es va convertir en adolescent. La Rosa el recorda reivindicant la llengua catalana en aquell poble castellanoparlant: "Callosa és a prop de Múrcia. Allà no hi havia la línia [d'ensenyament en català] a l'institut i va ser el primer de demanar classes en valencià. Li van portar una mestra de llengua i literatura catalana". El moment àlgid d'aquell combat va ser quan es va presentar a un concurs literari i una professora va voler impedir que el premiessin perquè havia escrit en català.

Salvador Iborra i Antonio Adsuar / Foto cedida per Antonio Adsuar

Antonio Adsuar, castellanoparlant i íntim d'Iborra, vol que aquestes històries s'administrin bé: "Defensava els Països Catalans però no era un talibà". Li sap greu que, després del crim, la premsa de Barcelona el presentés, només, com un poeta valencià independentista. "Era molt més que això. Tenia uns principis sòlids en tot, justícia, lleialtat. I s'entregava als altres. Massa. De seguida es considerava amic teu i molts no el corresponien". Al marge d'aquesta discussió, per l'amic de Callosa no hi ha cap dubte: Iborra era, més que cap altra cosa, escriptor. "Escriure era la seva vida".

"UN POETA OBJECTIVAMENT MOLT BO"

La Balada de Leeds
Un cel anònim, bellíssim, dramàtic vigilant-se,
una vesprada febril per caminar sol per la ciutat,
un inventari sense amor, una amarga memòria,
una pluja enterca amb carrers, amb balcons,
allargant les mans per tocar-nos la vida,
sentir com arriba la nit lentament implacable,
i passar-nos pels dits trèmuls i embriagats,
la llum crepuscular suau com una llàgrima.
He comprès molt bé com és de car viure,
com hi ha moments que poden durar-nos tota
una vida i quina poca capacitat té l'home
per subvertir brises ocultes i causes silencioses.
Amb el record càlid que em ve llunyà de tu,
amb les ganes de retornar, els llums encara encesos
contra el teus cos, fervorosament unint-me,
impur, el vi calent, després d'una conversa llarga,
he comprès violentament totes aquestes coses,
i he volgut creuar de nou la mar i buscar-te,
i voler-me despert fins que s'encalme la bèstia.
No digues res, no cal, tu no comprens aquesta llengua,
ni jo vaig dir-te mai el que sentia, allò que
els homes de la meua terra senten amb una
ràbia antiga, amb un fulgor antic, sense riure,
amb el cor ple de terra, noble i brut, i de tendresa.
Aquest és doncs el meu silenci de paraules
mai dites, el silenci escollit de coses que
no podem viure. Jo aniré a la mar per tu
i llançaré una ampolla amb els meus somnis,
amb les teues mans i els teus pits salvatges,
amb el teu somriure i els teus ulls mirant-me,
amb tota la vida que hagués volgut amb tu,
molt abans, ho sé, d'haver pogut tenir-la.

Així és 'La balada de Leeds', d' Els cossos oblidats, el seu últim poemari publicat. Va ser la lectura que va triar Adsuar per al casament d'una amiga de Callosa dies després de la mort d'Iborra. Tothom va plorar.

Sebastià Bennasar, com a escriptor, s'acosta d'una altra manera a la seva obra, però tampoc es desempallega de la passió. "Era un poeta objectivament molt bo". Ho afirma amb rotunditat: "Amb Els cossos oblidats havia arribat a una certa maduresa, havia fet un salt molt bèstia. Tenia una veu pròpia, en què es barrejaven influències britàniques i catalanes, bevia de Ferrater, d'Estellés, feia poemes llargs, narratius, torrencials... i encara era millor el que havia de venir".

Volia anar a viure als Estats Units, tenir un fill, escriure una novel·la, ser un estudiós de la literatura, escriure més assaig... I això era perquè "s'havia centrat". El frenesí havia sigut encara més intens abans. Havia estat a Liverpool d'Erasmus quan estudiava filologia catalana, havia passat una temporada a Mallorca fent crònica negra per al Diari de Balears i després s'havia plantat a Barcelona per seguir el màster en literatura, art i pensament de la Pompeu Fabra -que va acabar uns dies abans que el matessin- mentre feia classes per a adolescents en un institut de Cerdanyola i redactava una tesina sobre la teoria de la desconstrucció de Jacques Derrida aplicada a l'obra de Gabriel Ferrater.

Tot plegat, sense deixar de ser el noctàmbul que havia conegut Alberto Pla a finals dels 90 a València. Pla muntava concerts i un dia va sortir a fumar a la porta de la sala El Loco Club i va trobar-hi el vigilant llegint poesia: era Salvador Iborra. Temps després tornarien a coincidir a la discoteca Mogambo, on l'aprenent de poeta també feia de porter. Així es pagava els estudis i palpava la vida

L'ÚLTIMA NIT

Iborra tenia molta facilitat per socialitzar-se. Li interessava la gent. I la gent ho notava i es deixava seduir. La seva última nit va ser així. Va ser al bar Thales, un clàssic del Gòtic, i va xerrar amb el cambrer, el Javier, que ja coneixia d'altres nits. A l'hora de tancar el local, a les tres, va convèncer el noi de fer l'última copa a casa seva. Van ficar la bici del cambrer al portal. Van pujar al pis. Van fer la copa. Li va explicar que escrivia i que preparava un llibre nou i n'hi va regalar un de ja publicat, amb dedicatòria. Quan el Javier va baixar, la bicicleta no hi era. Al cap d'una hora, mentre el cambrer era en un taxi, els lladres de la bici mataven Iborra. Dos anys i mig després, el Javier no va anar a declarar al judici pel crim: no l'havien trobat. Només queda, en un racó del sumari, la declaració que va fer durant les primeres hores de la investigació de la mort del seu amic de les nits del Thales.

La cantonada del bar Thales, on Salvador Iborra va ser l'última nit de la seva vida i on havia fet amistat amb el cambrer / Foto: Francesc Melcion

ZAKARIA I 'EL RUBIO', l'absolt i el fugitiu

Es diuen Zakaria Yuste -de nacionalitat espanyola- i Saoudi Mardi -marroquí-. Es movien en la marginalitat, havien estat en centres semioberts per a menors amb problemes, consumien drogues, no tenien feina. I van ser detinguts hores després del crim de Salvador Iborra com a sospitosos de l'apunyalament. A Mardi -conegut com el rubio perquè té els cabells clars i la pell més blanca que altres marroquins- ja l'havien identificat els primers mossos que van acudir al lloc del crim mentre acordonaven la zona. El noi es va acostar diverses vegades a la cantonada (a la imatge) on hi havia el cadàver, a pocs metres del número 12 de Palma de Sant Just, on vivien els presumptes atacants i la víctima. Un agent li va preguntar què volia. Ell va dir que era veí de la zona i que només tenia curiositat. El van deixar marxar perquè encara no sospitaven d'ell. Hores després, quan els testimonis ja assenyalaven els nois que vivien d'okupes al principal 1a, es va detenir Mardi. Zakaria va ser localitzat l'endemà al pis dels sospitosos. Havia trencat el precinte policial i era dins, dormint, begut i drogat. L'apartament estava ple d'objectes robats. L'últim robatori havia tingut lloc la mateixa nit del crim.

Mai es va poder demostrar la implicació de Zakaria Yuste en el crim. Els testimonis no havien vist bé la cara dels agressors i només Mardi va quedar atrapat perquè tenia sang de la víctima a les sabates. Quan un tribunal popular ja l'havia declarat culpable, la magistrada que presidia el judici, Ana Ingelmo, va mantenir Mardi en llibertat provisional mentre redactava la sentència. La fiscalia i l'advocat dels Iborra, Joan Josep Monner, no hi estaven d'acord. I, com temien, Mardi va fugir abans que es dictessin els dotze anys de presó corresponents. Tot i que és en parador desconegut, la defensa encara intenta que l'absolguin al·legant que es va tacar les sabates de sang de la víctima quan va passar per allà amb el poeta ja mort. La policia diu que és impossible, que s'havia acordonat la zona. La vista pel recurs presentat es va fer el 15 de setembre i ara tres magistrats del Tribunal de Justícia de Catalunya (TSJC) estudien el cas per decidir si revoquen la sentència. Si ho fan, poden absoldre Saoudi Mardi, directament, o bé ordenar repetir el judici.

Actualitzat el 2 d'octubre de 2014